IDENTITAT II (La nostra…

OPINIÓ | Ventijol suau | per Guillem Correa, pastor a Barcelona

Quina és la nostra identitat com a protestants a principis del Segle XXI a la vella Europa?
Quina és la identitat protestant quan aviat farà 500 anys de l’inici de la Reforma Protestant?
Aquestes dues preguntes demanen una serena, reposada i àmplia reflexió que, si volem que sigui el que cal que sigui, ha de ser, necessàriament, una reflexió àmpliament compartida.
Amb tot, crec que abans de preguntar-nos sobre la nostra identitat hem de preguntar-nos si volem tenir identitat.
Els llibres ens expliquen que abans la identitat estava relacionada a una llengua, a un territori i a una religió.
Fa temps que les coses han canviat i les identitats es troben en tot un seguit de paràmetres que ens ajuden a explicar-nos qui som d’una manera diferent.
Però davant d’aquests signes identitaris ens trobem amb un seguit de problemes en sentit contrari dels quals voldria fer-ne una molt breu referència:
El problema de la indefinició:
La recerca de les identitats s’enfronta amb un mite o llegenda urbana que ens vol fer creure que la indefinició ens prefigura una identitat diferenciada quan, en realitat, la indefinició és un dels signes més visibles de la manca d’identitat o de la manca d’honestedat, perquè massa sovint la manca d’indefinició en realitat el que està fent és servir d’amagatall per a una agenda oculta.
El problema d’una generació sense paternitat:
Una segona observació ens porta a constatar, com diu un bon amic meu, que cada cop hi ha més gent que s’apunta a viure sense reconèixer la paternitat rebuda. És, per dir-ho de manera tristament divertida, aquells que es reclamen de pare desconegut. Com que no tinc llinatge, m’explico el que vull dir de mi mateix i ho presento com si fos veritat. El meu passat no existeix, venen a dir, i escullo la part que més m’agrada.
El problema d’una identitat desconnectada:
Una tercera observació ens mostra qui vol trobar la seva identitat en el reduccionisme del seu propi essencialisme. “Només jo i els meus”, seria un bon resum d’aquesta manera de pensar. El cercar la pròpia identitat per negació de l’altre ens porta a una superioritat moral que no només ens pot aïllar del món i la seva realitat, sinó que pot portar-nos a construir-nos un món paral•lel i creure’ns-el.
La millor manera de reafirmar la nostra identitat, o de trobar-la, no vindrà pel camí d’empetitir-nos, sinó pel camí de perdre la por a definir-nos.
Definir-se, i prendre consciència de la nostra definició, és la porta que necessàriament hem de traspassar per contestar les dues preguntes inicials.
Nosaltres o qualsevol altre col•lectiu a qui no li faci por definir-se.

Noticias relacionadas:

  • OPINIÓ | Ventijol suau | per Guillem Correa, pastor a Barcelona Quan parlem d’identitat parle ...

  • O P I N I Ó  |  Ventijol suau  |  per Guillem Correa, pastor a Barcelona i secretari general del ...

  • - Fidel Caralt -   Tots seguim un camí en aquesta vida. Vulguem o no, prenem decisions que ...

  • OPINIÓN | Silbo apacible | por Guillem Correa, pastor en Barcelona ¿Cuál es nuestra identidad ...

  • OPINIÓ | Ventijol suau | per Guillem Correa, pastor a Barcelona Darrerament hi ha una moda, en ...

Els comentaris estan tancats