L’Església Perseguida

O P I N I Ó  |  Ventijol suau  |  per Guillem Correa, pastor a Barcelona i secretari general del CEC  |

Cada cop que llegeixo un article o veig un reportatge sobre l’Església Perseguida se’m commou el cor. Fa uns dies, Maria-Paz López va escriure a “La Vanguardia” (24.6.2013) un molt bon i documentat article en què denunciava que “cada cinc minuts cau assassinat un fidel a Jesús en països on són minoria religiosa”.
Costa de creure que a principis del segle XXI hi hagi indrets al món on la fe cristiana comporti una situació de risc tan límit com és la mort.
L’article esmentat aporta un feridor rànquing dels quinze països més repressors amb els cristians.

Tradicionalment, la tribu s’ha identificat i s’ha construït al voltant de tres eixos vertebradors: llengua, territori i religió.
La modernitat ha obert un nou camí on les identitats es defineixen segons el voler ser o voler formar part d’una determinada comunitat/nació.

És per aquesta raó que la identitat ja no està relligada necessariament a un límit territorial, sinó a una identificació amb un territori; és per aquesta raó que en un mateix territori podem conviure no una, sinó diverses llengües i és per la mateixa raó que una nació no es defineix en funció d’una religió, sinó de la pluralitat religiosa de la seva gent.
Són aquests nous signes d’identitat: identificació territorial, diversitat de llengües i pluralitat religiosa els que posen en valor que cada poble vol ser el que és en funció de la seva llibertat d’elegir, en funció del que vol ser.

Si des de la perspectiva cristiana Déu no s’imposa a l’ésser humà, sinó que li dóna llibertat per acceptar-lo o rebutjar-lo des de la perspectiva de la gestió del fet religiós és inconcebible que l’Estat vulgui definir la creença d’una persona.
I el que és més inacceptable: que l’Estat tingui la legitimitat, per ell mateix o mitjançant la cooperació d’una determinada institució religiosa, per imposar el seu criteri i, en cas de no aconseguir-ho, d’eliminar qui expressi ser partidari d’una altra creença.

Aquest obscurantisme no ha estat aliè a la història d’aquesta vella Europa però ha estat, precisament, la gent del vell continent qui ha obert la porta a un procés de maduresa que ens ha portat fins a la llibertat d’avui  -encara que sigui formal-.
Ajudar a entendre a aquests països que la seva identitat no va relligada a una única expressió religiosa, sinó a la llibertat de viure la fe que cadascú decideixi triar és focalitzar un camí de futur i d’esperança per als països que integren el rànquing dels més repressors amb el cristianisme.

I mentrestant, mirem la feina que encara ens resta per fer a casa nostra i posem fill a l’agulla.

Noticias relacionadas:

Els comentaris estan tancats