La dació en pagament

O P I N I Ó  |  Ventijol suau  | Guillem Correa, pastor a Barcelona i secretari general del CEC  |

En el III Congrés Protestant de Catalunya, celebrat l’any 2011, en la ponència sobre Inserció Social, la primera resolució que es va aprovar estava relacionada amb la dació en pagament. Proposava el següent:
Adherir-nos a la Iniciativa Legislativa Popular, que consisteix en recollir fins a 500.000 signatures, a fi d’evitar que quan una persona retorni el seu pis, perquè no pot fer front a la seva hipoteca, segueixi endeutada de per vida fins que torni el deute, amb els  interessos, que li demanda la seva entitat bancària
.

Amb aquesta iniciativa el que es pretenia era retornar la dignitat a les persones que es troben en aquesta situació i donar-los el mateix dret que tenen les empreses de declarar-se en fallida.
Si ja hi ha prou dolor en el moment en què es perd la llar on es viu, a aquest dolor no hi hem d’afegir un endeutament de per vida que passa, com una maledicció, d’una generació a la següent generació, de pares a fills.
Perquè aquest endeutament porta, a més a més, a l’exclusió social.

El paràgraf que justificava aquesta iniciativa deia que el que es pretenia, com a Església de Jesucrist, era estar a prop dels qui pateixen aquestes situacions de dolor i donar suport a les iniciatives socials ja existents, en lloc de promoure’n una de pròpia.
Aquesta proposta va ser fruit d’un procés de més d’un any en què la ponència sobre Inserció Social va debatre diferents problemàtiques i va arribar a la conclusió que la més urgent a resoldre era la situació de desnonaments generalitzats que s’estava, i s’està, produint en tot el país.

Avui, quan s’apunta a un principi de solució per a les situacions més precàries, l’Església s’ha de recordar a ella mateixa que just estem a l’inici del camí, que el nostre suport personal, col·lectiu i institucional, per resoldre aquest tipus de situacions, encara té un llarg trajecte pel davant i que en aquest llarg pelegrinatge la nostra tasca no és protagonitzar cap iniciativa social, sinó que segueix sent recolzar les ja existents.

El nostre èmfasi, en tot aquest procés, ha d’estar en la urgència per trobar solucions i en la necessitat d’ajornar decisions, moratòria, fins que no es prenguin els acords necessaris.
Urgència
i moratòria són les paraules que hem de repetir un i altre cop fins que se’ns escolti.
Perquè si nosaltres podem continuar esperant a trobar una solució adient a aquest conflicte social, els afectats per la hipoteca no poden esperar.

Noticias relacionadas:

Els comentaris estan tancats