La delicada línia vermella

O P I N I Ó  |  Ventijol Suau  |  Guillem Correa, pastor a Barcelona i Secretari General del CEC  |

S’han sentit discriminats alguna vegada a la vida? Han experimentat, en democràcia, què significa formar part d’un col·lectiu socialment diferenciat? Desitjo que no hagin viscut mai aquesta experiència.
La Comunitat Protestant de Catalunya forma part d’una Església històricament perseguida, tolerada, ignorada i discriminada. Ho dic un i un altre cop: és un miracle que a Catalunya, com a la resta de l’Estat, hi hagi protestants.

Ni tan sols en democràcia la situació ha canviat gaire més que en les qüestions pròpiament formals per als protestants. La Llei de Llibertat Religiosa de l’any 1980 va deixar sense resoldre les tres principals qüestions que havia d’encarar:

  • garantir espais d’ús religiós perquè puguem establir quantes esglésies locals considerem oportunes a totes les poblacions,
  • resoldre la qüestió del cofinançament de les minories religioses i
  • compensar el greuge que històricament hem patit els protestants.

No resoldre aquestes tres qüestions ha portat a què el protestantisme hagi estat marginat de la vida social i religiosa del país, més enllà dels actes protocol·laris – i en determinades poblacions o Comunitats Autònomes ni tan sols això s’ha aconseguit-.
A Catalunya l’impuls del President Jordi Pujol va contribuir a millorar l’encaix de la Comunitat Protestant a casa nostra però les tres qüestions de fons, abans esmentades, van continuar obertes.L’entrada del nou segle, és a dir: molt abans de l’actual crisi econòmica, ha deixat constància del creixent esperit excloent i intransigent d’una bona part de la nostra societat.

Una de les víctimes d’aquesta situació ha estat, un cop més, la Comunitat Protestant. Davant d’aquest fenomen ens hem trobat amb dos tipus de reaccions municipals. En aquells municipis on han tingut cura de tots els seus ciutadans i d’una manera especial de les seves minories, incloses les minories religioses, quan han sorgit els conflictes no els ha calgut construir ponts de diàleg i entesa perquè els ponts ja existien. En aquestes poblacions han estat els propis consistoris, i els seus diferents alcaldes i alcaldesses, els que han fet la pedagogia social necessària perquè el pluralisme religiós sigui viscut com un enriquiment.
Aquesta ha estat, per posar un exemple, la trajectòria de la ciutat de Terrassa i per aquesta raó enguany celebrarem el Culte del Dia de la Reforma en commemoració dels 30 anys del Consell Evangèlic de Catalunya i el III Congrés Protestant en aquesta ciutat.

Els Ajuntaments que no havien fet els deures amb la seva minoria religiosa, quan ha esclatat la intransigència social, han optat per dos camins prou diferents. Alguns municipis s’han esforçat en fer els deures i han recuperat, en part, el temps perdut però d’altres no ho han fet pas així. Han volgut resoldre la situació a base d’ordenances o d’iniciatives amb les que més d’un cop, malauradament, han traspassat la delicada línia vermella dels Drets Fonamentals -dels Drets Humans, per entendre’ns-.

Per aquesta raó, i davant la impossibilitat de respondre a tots els consistoris que havien optat per la segona de les opcions, el Consell Evangèlic de Catalunya va demanar l’empara del Govern de la Generalitat. El resultat d’aquesta iniciativa va ser una llei “necessària però perfectible”-com sempre l’hem definit-. Necessària, perquè responia a una necessitat contrastada. Perfectible, perquè en un futur caldria millorar el text per protegir encara més les Confessions Religioses -i no pas per desprotegir-les encara més-.

Vam insistir que fos un Llei de País, és a dir: aprovada amb consens parlamentari, per evitar la temptació que un govern, el que fos, volgués canviar el que tant ens havia costat aconseguir. La Llei va ser aprovada per consens i només ens calia un Reglament que contribuís a garantir i a millorar el que s’havia aconseguit: Mantenir obertes totes les esglésies locals existents i poder-ne obrir de noves. El Reglament que desplega la Llei també va ser aprovat.

Per qui encara no ho sàpiga el Govern actual ha presentat una proposta de canvi substancial a la Llei vigent i ho ha fet sense informar o consultar les Confessions Religioses.
Fer-ho tal com s’ha fet, des de la perspectiva protestant, és trencar, com abans havien fet alguns municipis, la primera de les línies vermelles que mai no hagués hagut de ser traspassada. I dic això tot deixant per més endavant la valoració del seu contingut i d’altres formes que també s’han trencat.

Dues observacions més:
Històricament els Governs han imposat als protestants les decisions pel mètode:  “empassa-te-la”.
Sense comentaris.
Darrerament la situació havia començat a canviar.
Sense comentaris.

Noticias relacionadas:

Els comentaris estan tancats