Acomiadant-nos d’en Pere Bonet

O P I N I Ó  |  Ventijol suau  | Guillem Correa, pastor a Barcelona i secretari general del CEC  |

Hi ha dies i situacions en les què els propis sentiments ens són contradictoris. El comiat de l’amic, germà i pastor Pere Bonet ha estat un d’aquests dies. Per una banda ens embarga la serenor de saber on ha anat i on el trobarem. Per altra banda ens dol aquesta separació temporal que hem començat a viure.

En Pere Bonet ha estat un pastor que s’ha caracteritzat per treballar per a la unitat del poble evangèlic. Enguany fa trenta anys quan el vaig anar a cercar per proposar-li que fos el primer president del Consell Evangèlic de Catalunya. I el vaig anar a cercar perquè la seva trajectòria de treball en favor de la unitat del nostre poble l’avalava. Abans d’acceptar em va preguntar fins al detall de què estàvem parlant. Un cop aclarit tot el que es podia aclarir del projecte, en aquell moment, va acceptar la proposta.

Cal posar en valor la seva decisió perquè en aquells dies el Consell Evangèlic no era, ni de bon tros, ni per a propis ni per a estranys el que és avui en dia. El que això vol dir és que aquells van ser uns anys de picar pedra, de construir una proposta del no res, de fer camí tot caminant.

Però el seu compromís amb la unitat del poble evangèlic és va fer encara més palesa en els anys següents quan més que una caminada a peu pla el que fèiem era escalar una inhòspita paret.

En el seu moment, el Consell li va agrair públicament la seva trajectòria perquè els homenatges i els agraïments, si s’han de fer, s’han de fer en vida.

Però la vida del pastor Bonet va ser la d’un ministeri compartit amb la Noemí Celma, la seva dona. Perquè la Noemí no ha caminat ni darrera ni davant del Pere. Ha caminat just al seu costat i ho ha fet amb aquella elegància i amb aquell “saber fer” que tant la caracteritza. Ambdós hna estat beneïts amb uns fills i uns gendres que no només són el que són a la vida, que no és poc, sinó que, a més a més, s’han significat en el seu seguiment de Jesús, en el seu treball per a la unitat de l’Església.

El seu compromís de col·laboració amb el Consell l’ha acompanyat fins al final. Encara tinc viva a la meva memòria la seva darrera, brillant i entusiasta participació al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, en la presentació del llibre sobre les esglésies històriques a Barcelona, quan, amb els seus 92 anys, sense papers i en companyia del seu bastó ens va fer reviure bona part de la nostra història i ens va emocionar amb les seves paraules.

Acabat l’acte, bona part de la gent que em venia a felicitar per l’esdeveniment m’elogiava la intervenció del pastor Pere Bonet. Jo, amb una més aviat mal dissimulada satisfacció, els agraïa les seves paraules amb un “és que és un dels nostres”.

Per aquesta realitat que he pogut explicar i per tota aquella que ha quedat en la memòria i en el cor de molts de nosaltres avui reiterem a Déu el nostre agraïment per la vida i el ministeri de l’amic, germà i pastor en Pere Bonet.

Noticias relacionadas:

Els comentaris estan tancats