Esperança per a Europa

O P I N I Ó  |  Ventijol Suau  | Guillem Correa, pastor i secretari general del CEC  |

Un grup de dirigents protestants, de pràcticament tots els països d’Europa, ens hem trobat a Budapest, Hongria, sota el lema “Esperança per a Europa” per parlar, des d’una perspectiva d’Església, del nostre continent.

De les moltes qüestions tractades en voldria fer una breu selecció. Són un seguit d’amenaces, conegudes per a la majoria de nosaltres, però que no per conegudes deixen de qüestionar-nos i d’interpel·lar-nos.

La primera d’elles és la constatació que el nostre és el continent més pessimista de tots.
La segona és que el nostre és un continent envellit, amb un futur encara més envellit.
La tercera és que el lideratge eclesial no té consciència pràctica de la dimensió de continent, sinó que segueix pensant en termes locals -i que cadascú defineixi què vol entendre per ‘local’-.
La quarta és que la preocupació de l’Església no sempre coincideix amb la preocupació dels nostres respectius pobles -per plantejar-ho d’una manera positiva-.

Des de la meva perspectiva, una de les millors respostes que s’ha donat a aquestes quatre amenaces, com a resum de les moltes d’altres que podem trobar darrera d’elles, és plantejar-nos quin tipus de lideratge ens cal per afrontar tots aquestes reptes i què s’ha de fer per aconseguir-lo.

El debat que, sens dubte, obre aquesta finestra no són les solucions i les aportacions que, des del racó de cada país i de cada organització eclesiàstica, puguem aportar per respondre a la qüestió plantejada.
El veritable debat és respondre a aquesta qüestió des d’una perspectiva europea i a la manera protestant. És a dir: sense imposició jeràrquica, sinó des de la persuasió de la idoneïtat de la solució/proposta trobada.
Clar que segurament hem assumit massa ràpid que, des dels respectius racons, estem en disposició d’aportar les nostres propostes locals al debat d’àmbit Europeu.

Aquí és on volia anar a parar.

La sempre, o gairebé sempre, criticada Europa ens planteja una qüestió des del supòsit que hem fet la nostra part dels deures. Que ja tenim clar quin és el tipus de lideratge que ens cal per encapçalar l’Església des de la segona dècada del segle XXI i en endavant.
No som els únics en arribar tard a articular aquesta primera resposta.
El que ens hauríem d’imposar a nosaltres mateixos és que no fóssim els últims en donar-la o, senzillament, que no fóssim els únics en no donar-la.

Noticias relacionadas:

Els comentaris estan tancats