Entrevista a Federico Vázquez, autor del llibre ‘Les Esglésies Evangèliques històriques de Barcelona 1876-1978′

El Dr. Federico Vázquez Osuna, historiador i investigador del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, és l’autor del llibre ‘Les Esglésies Evangèliques històriques de Barcelona 1876-1978′ que es presentarà el dimecres 2 de març, a les 19 h., al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, sota la presidència de l’Alcalde de la ciutat.

Les qüestions plantejades en la breu entrevista que tot seguit transcrivim mostren la mirada de l’autor sobre la seva obra i sobre el periode històric, relatiu al Protestantisme, que ha estudiat.

Quin era, abans de començar el llibre, el seu coneixement del Protestantisme a Catalunya?

Sabia el que coneixen els alumnes d’història… Vaig estudiar la llicenciatura d’història i després vaig doctorar-me. Doncs, això, la Reforma al segle XVI i les guerres de religió. Poc més. Quan veia en una església el rètol evangèlica em preguntava, aquests qui són? No els relacionava amb el protestantisme… Tot era un desconeixement. Després pensava en Martin Luther king, un gran referent… Sabia que era baptista, però tampoc el relacionava amb el protestantisme, pensava que això era una denominació cristiana pròpia dels Estats Units. Per a mi, protestants eren exclusivament els luterans, els calvinistes i els anglicans. No sabia gairebé res…

Quan va iniciar la investigació i com va plantejar la recerca històrica?

La investigació va començar ara fa tres anys i mig. Al principi pensava fer un treball exclusivament bibliogràfic, enriquit amb les entrevistes, fonts orals. Però quan vaig escoltar la narració de les víctimes, el dolor que havien patit durant el franquisme… Vaig canviar  la metodologia i les fites. Vaig proposar-me  contrastar la informació de què disposava amb la que pogués existir als diferents arxius de l’Estat. Si coincidia, significava que allò que m’havien explicat les víctimes era cert. I, així va ser…

Per estudiar més de 100 anys d’història cal consultar arxius per certificar-la documentalment, a banda de realitzar entrevistes a testimonis i recopilar material gràfic, entre altres. Quins han estat els principals arxius consultats?

La tasca als arxius no ha estat gens fàcil. Doncs bé, a l’Archivo General del Ministerio del Interior no hi ha documentació sobre el protestantisme. Quan altres arxius de l’Estat disposen de molta documentació que prové d’aquest ministeri, el veritable executor de la política repressiva contra els evangèlics. No solament això, a l’Archivo General de la Presidencia del Gobierno em van denegar l’accés a la documentació (la dels anys 1939 a 1955) que es referia a Gibraltar (un dels llocs on va originar-se la Segona reforma), com també la que esmentava el Marroc espanyol (terra de convivència de diferents tradicions religioses), perquè hi havia ordres expresses del Ministeri d’Afers Exteriors, perquè no s’hi mostrés: eren territoris on encara existia un conflicte no resolt i a més podia estar en perill la seguretat de l’Estat… Aquesta negativa no es pot entendre políticament, ens confondríem, més aviat  és burocràtica.  Cada vegada entenc més els arxivers, tenen por, perquè les fonts documentals històriques sovint s’utilitzen per fer una història maniquea, parcial, aviciant la fi de la història que ha de ser, crec, la comprensió global del nostre passat, per millorar la nostra convivència i el nostre projecte social. La investigació al denominat “Archivo de Salamanca” va ser un delícia, com també a l’ Archivo General del Ministerio de Justicia. En ambdós vaig trobar un personal molt obert i receptiu.

Quines són les principals veritats històriques, relatives al protestantisme, que el seu treball posa de manifest?

Que durant la Restauració va existir un perseguiment “discret” i durant el franquisme un altre clar i definit, metòdicament programat, sense cap escrúpol a mostrar-se amb tota la seva nuesa i crueltat: condemnes dels tribunals; depuracions professionals; tancament de temples; negativa a enterrar alguns morts sinó era pel ritus catòlic; sancions i condemnes als evangèlics militars que no adoraven el Cos de Crist consagrat; negativa a l’obertura de capelles i  a la represa de les escoles protestantes creades abans de la guerra, com a la creació de noves…

Com ha viscut el procés que finalitzarà amb la presentació del llibre?

No ha estat gens fàcil. A mida que avançava la investigació m’engrescava, però sorgien problemes arreu. He tingut molts fronts i focs, als uns els he intentat fer-hi front, els altres els he intentat apagar… No sempre me n’he sortit. Crec que la passió que em suscitava el tema i el compromís amb la meva professió m’han mantingut…

Quina és la contribució del seu llibre a la realitat pluriconfessional actual a Catalunya?

Que hem d’aconseguir una Catalunya que promulgui la laïcitat: la presència a l’àmbit públic de les diferents religions, com ho estan els partits polítics, els sindicats, les associacions de veïns…  Les religions han de ser una part de la xarxa social, amb uns deures i uns drets iguals que la resta d’entitats esmentades, per la qual cosa han de ser interlocutores vàlides en el diàleg social i polític. No m’agrada, en contraposició, el laïcisme, perquè circumscriu el fet religiós a l’àmbit exclusivament privat de l’individu i de les col·lectivitats; potser aquest fou un dels errors de la II República.

Noticias relacionadas:

Els comentaris estan tancats