La Responsabilitat Social de l’Església

< Guillem Correa >

Què fem amb els pobres? Era la pregunta que ahir es feia l’Església. Què fem amb les persones en perill d’exclusió social? És la pregunta que avui es fa l’Església. L’Estat del Benestar és una demanda social que, amb aquestes paraules, fa temps l’Església ha fet pròpia de tal manera que ja forma part de la seva Doctrina Social.

La qüestió, a hores d’ara, no se situa en debatre el si o el no de l’Estat del Benestar. La veritable qüestió és: Quina dimensió donem a l’Estat del Benestar. I aquest és, ara per ara, l’element clau sobre el que ha de girar el debat.

Els experts en aquestes qüestions ens aporten dues dades rellevants. Primera, la despesa social està molt allunyada del que, tècnicament, es denomina “la mitjana europea”. Segona, el diferencial entre nosaltres i la resta de països europeus, on suposadament ens hem de situar, pràcticament no ha variat en els darrers anys. És a dir: som menys solidaris i no hem millorat gaire en els darrers anys.

Per aquestes raons, aquestes dues qüestions haurien de figurar a les prioritats de l’Agenda de l’Església pel nou curs que aviat començarem.

Fins ara, uns i altres ens han donat les seves explicacions per fer-nos entendre perquè hem arribat fins aquí. Aquestes explicacions s’han multiplicat des de l’esclat de l’actual crisi econòmica. També és cert que s’ha mantingut una voluntat responsable perquè la despesa social no fos la principal perjudicada en tot aquest enrenou.

El cert, tal i com s’apuntava, és que el diferencial no és la resultant dels darrers esdeveniments sinó també dels anys de bonança. És, doncs, una raó de fons més que una raó epidèrmica.

Segons determinades explicacions, ens trobem en aquesta situació perquè som víctimes d’una herència franquista que ens va situar en un despropòsit social. Això és veritat però, a dia d’avui, aquests arguments han perdut credibilitat.
Aquestes raons tenen la mateixa música que quan diuen que el finançament de les minories religioses encara no s’ha pogut resoldre en tot aquest període democràtic. Sonen a “excuses de mal pagador”, segons la dita que vaig aprendre de la meva mare.

Quan a la tardor es comenci a parlar del Pacte per a la Normalització Religiosa a Catalunya, una manera de fer palesa la Responsabilitat Social de l’Església serà deixar constància en aquest Pacte de la necessitat de millorar l’actual situació de l’Estat del Benestar.

Tal volta algú ens voldrà argumentar que com Església no hem d’ocupar-nos d’aquestes qüestions.

La resposta és contundent: Algú pot pretendre, seriosament, que l’Església renunciï a fer costat als qui més pateixen d’aquest món?

Noticias relacionadas:

Els comentaris estan tancats