ELS PROTESTANTS I LA CATALANITAT

 

< Federico Vázquez >

 

Els protestants catalans, també denominats evangèlics, són els grans desconeguts de casa nostra, malgrat que hi són de forma organitzada des de la segona meitat del segle XIX. Res va quedar dels reformistes catalans del segle XVI, la monarquia hispànica va lluitar aferrissadament contra qualsevol focus d’heretgia per mitjà del Tribunal del Sant Ofici, la Inquisició. Els protestants catalans contemporanis provenen d’aquells que van protagonitzar la Reforma a l’època moderna (luterans, calvinistes, anglicans…) i d’aquells altres que en el decurs dels segles van tornar a enriquir-la (baptistes, metodistes, Assemblees de Germans…). A l’inrevés de l’Església catòlica, que des del Concili de Trento fins al Concili Vaticà II va ser impermeable a qualsevol transformació d’envergadura, el protestantisme ha estat en constant interpretació teològica, doctrinal i vivencial de la Bíblia. Aquests trets s’han traduït en la constitució de moltes denominacions o esglésies.

El desconeixement del protestantisme ens impedeix de saber que el 1832 va promoure la traducció del Nou Testament al català, Lo Nou Testament. Concretament fou la Societat Bíblica Britànica i Estrangera de Londres qui ho féu, i Josep Melcior Prat Colom en va ser el traductor, un català liberal exiliat a Regne Unit, que en un futur seria nomenat governador civil de Barcelona i un dels promotors del restabliment de la Universitat de Barcelona. Anys enrere, havia estat secretari del Diari de les Sessions de les Corts de Cadis. La traducció veia la llum un any abans que Bonaventura Carles Aribau publiqués l’Oda a la Pàtria, obra amb la qual s’afirma acadèmicament que va començar la Renaixença. L’obra de Prat hauria estat una de les eines més notables per començar la normalització del català, després que les autoritats borbòniques l’havien perseguit durant més d’un segle.

Però no fou així. L’Església catòlica va menysprear i ignorar Lo Nou Testament, i va continuar emprant els textos llatins. Tot i això, van editar-se’n prop de vint mil exemplars. Prat també va traduir al català el Pentateuc i els Salms, els manuscrits dels quals es conserven actualment a la biblioteca de la Universitat de Cambridge. Les traduccions de Prat són importants per a la història de la llengua, perquè des del segle XVI no se n’havien fet dels textos bíblics.

Els metodistes catalans traduïen al català el Catecisme dels metodistes el 1869. La necessitat del protestantisme d’expressar-se en la llengua d’aquí, el conduí novament a traduir, el 1894, l’Epístola de sant Pau als romans, la qual va publicar-se per capítols al periòdic evangèlic El eco de la verdad, un treball realitzat per F. Castells. El protestantisme va prosseguir l’obra de catalanització, i entre 1910-1914 traduïa els Evangelis de sant Lluc i sant Joan. Ermengol Felip va publicar el 1924 Himnes i càntics evangèlics, «per a l’ús dels quatre milions d’habitants que parlen el català més o menys correctament a Catalunya, València, Balears, Andorra i Rosselló.» El 1929, un equip evangèlic va traduir novament el Nou Testament i els Fets dels Apòstols. La Guerra Civil va impedir la traducció de les cartes de Sant Pau. Els protestants creaven la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya el 1966, amb l’objectiu de continuar la traducció de les Sagrades Escriptures al català.

De vegades, les denominacions protestants s’han valorat com a organitzacions alienes, estrangeres o castellanes, deslligades de la cultura catalana. La història demostra que això no és cert. Més d’un segle abans que l’Església catòlica emprés amb normalitat el català, ja ho havien fet els evangèlics. La desfeta que van patir el 1939 –també van ser perdedors d’una guerra– i el perseguiment al qual els va sotmetre la dictadura franquista, bàsicament pel seu suport a les institucions republicanes, va traduir-se en el desús del català en la litúrgia, per por de ser reprimits encara més. A tot això cal afegir-hi la conversió de molts immigrants que començaven a arribar a Catalunya d’altres indrets de l’Estat a partir dels anys cinquanta, la llengua dels quals era la castellana. Tot plegat ens dóna prou pistes per revisar els paràmetres que sovint hem establert per confirmar allò català culturalment d’allò altre que no en formava part. Potser, de vegades, hem donat un plus de catalanitat a algunes entitats en detriment d’unes altres.

Aquestes reflexions provenen d’un estudi històric promogut per l’Ajuntament de Barcelona, pendent a hores d’ara de publicació.

 

Noticias relacionadas:

Els comentaris estan tancats