UN MES D’OCTUBRE HISTÒRIC

 Guillem Correa

 

 

Quan dintre d’uns anys mirem enrere, ens adonarem, molt més que ara, que el mes d’octubre de l’any 2008 ha estat un moment històric per a la vida del protestantisme de casa nostra.

  

Per primera vegada a la història, el CEC ha tingut l’oportunitat de ser objecte d’una Compareixença Parlamentària. També per primera vegada a la història, el CEC ha pogut organitzar el Culte del Dia de la Reforma per ser retranmès en directe per la Televisió de Catalunya. Aquest fet encara és més rellevant, si fos possible, ja que vàrem començar a plantejar aquesta demanda fa més de 25 anys.

  

Aquests dos esdeveniments ens porten a donar gràcies a Déu. El nostre ha de ser un poble agraït i l’agraïment és una actitud que ens hauria de caracteritzar com a Església de Jesucrist.

 

La segona llicó a aprendre és valorar-nos més i responsabilitzar-nos més del moment històric que estem vivint.

 

El nostre és un poble avesat a que la Història l’hagi posat en un racó. Sembla que alguns s’han adaptat a aquesta situació i no la volen canviar; fins i tot quan la Història ens treu del racó, ens costa sortir-ne. Tal volta perquè no sabem gaire com fer-ho.

 

També el nostre és un poble molt arrelat a la terra i amb una personalitat que ens fa prudents i analítics amb gairebé tot el que ens envolta. Res no és prou suficientment important per a mobilitzar-nos però som els qui cridem més fort quan no ens donen el que volem aconseguir. Hi ha qui diu que és el famós seny català.

 

Aquesta manera de ser forma part de la nostra cultura però no hem d’oblidar que el seny és només una part de la nostra identitat. Al seu costat hi trobem la rauxa, és a dir: la nostra capacitat d’empenta, de trobar il·lusió per a un nou camí, d’aixecar-nos quan tothom ens ha donat per abatuts.

 

Som seny però també som rauxa. Cal saber quan hem d’aplicar l’un o l’altra. Tanmateix nosaltres com a creients també vivim la vida des de l’espiritualitat i el compromís, elements que ens poden dur a saber si ara toca que el nostre poble sigui rauxa.

 

Ens cal la rauxa per vertebrar encara més el que tenim, per fer-ho més nostre, per viure-ho dins de les nostres comunitats i donar-ho a conèixer més enllà de les nostres esglésies.

 

Ens cal, en definitiva, que els homes i les dones que Déu ha posat com a capdavanters del nostre poble se situïn al front de la manifestació i, amb la seva rauxa, ens portin, amb veu profètica, a ser la sal i la llum de la nostra societat. Necessitem que es responsabilitzin i ens responsabilitzin de les noves oportunitats que Déu ens dóna.

 

Les nostres esglésies ens ho estan demanant, Déu està obrint portes. Visquem amb seny però sense oblidar la rauxa.
CEC – 30/10/08

 

Noticias relacionadas:

Els comentaris estan tancats